Reflexions Breus

Pel progrés espiritual

cal benestar material.

El benestar per si sol

el progrés no garanteix.

***

 

Si el poder és farsa

 que m’esclavitza,

on és la veritat

que em farà lliure?

 

***

A la fi del viatge

l’ànima nua del tot,

l’ego, l’odi i l’enveja

li serviran de ben poc.

***

 

L’amor no es fa,

ni es presta, ni es lloga, ni es ven.

Es dóna, talment com el rebem.

 

***

 

El llac tranquil de la ment

el contaminen les aigües boges

dels rius del baix desig i del fals plaer.

Reflexions Nadal 2012

Nadal és néixer, neix la criatura

de condició humana com neix tothom

i altra mena de natura l’encarna

engendrada per la llum i l’amor.

Amor i llum que no s’hereten pels gens,

natura superior que cavalca,

sense que no li calgui espai ni temps,

un peu en el cor i en la ment l’altre.

El cos, per ell mateix no evoluciona

ni res del que en diem món material

per la funció de la ment creadora

l’home construeix l’entorn a habitar.

És per l’amor i la llum que hom s’adona

que es belluga en un món de dualitat,

el “si” i el “no” a la persona decanten

cap el pou, o aquell estel més llunyà.

Que el deure de la humanitat és viure
empènyer el món a la neutralitat

conscient i responsable, que ha d’escriure

allò viscut, en la totalitat.

Nadal és néixer, gaudim la festa

i en la ment pregona, en el repòs silent,

cerquem altra mena de conèixer,

abracem-nos! Unint-nos, també, en la ment!

És possible un món millor?

L’Ada i la Bon eren al vestíbul de l’aeroport. L’avió no s’enlairaria fins dues hores més tard degut a una vaga parcial de controladors aeris.
-I ara que fem?- Digué La Bon.
-Esperar. No hi ha altre remei- respongué l’Ada. -Si et sembla podem anar a la cafeteria i repassar les notes de la ponència.
-D’acord.
Ambdues, membres actius d’una associació en pro dels drets humans. L’Ada ha estat designada com una de les ponents en el congrés europeu sota l’enunciat, “és possible un món millor?”
Caminaven a bon pas pel llarg vestíbul. En arribar a la cafeteria no veieren ni una sola taula lliure. Es miraren l’una a l’altra.
-Tothom ha tingut el mateix pensament!- Exclamà La Bon.
-Certament!- Confirmà l’Ada que de sobte veié un home en una taula, tot sol, i li semblà reconèixer-lo. Decidida s’hi atansà, es saludaren i, amb gests, avisa a la Bon que s’hi apropés. Fetes les presentacions pertinents, s’assegueren i l’Ada entrà en matèria, dient:
-Si et sembla bé, -dirigint-se a la Bon-, repassaré en veu alta el que duc escrit, si us plau, podries cronometrar-ho?
-Molt bé.
L’Ada traient un plec de papers es disposà a llegir. El temps de durada havia estat acordat, el mateix per a cada ponent.
L’Ada començà:
-“Senyor President, senyors ponents, senyores, senyors, sense massa preàmbuls, entraré de ple a considerar el que representa l’ésser humà per al nostre grup, i com creiem ha estat manipulat a través de la història. És cert que l’estructura humana es complexa, però els fets ens demostren que s’ha fet poca cosa per la majoria de la gent. És a dir, pel poble, la massa.
L’ésser humà no se’l pot considerar, solament, sota l’aspecte físic, sinó, també, sota l’aspecte psíquic: emocional, mental i espiritual. I és precisament sobre aquest punt que cal aprofundir per a col•locar l’home en el nivell que li correspon actualment, i que difereix molt de l’home de no fa pas massa temps.
Sobre l’enunciat del congrés “Es possible un món millor?” He de dir que crec que sí, que un món millors és possible, sempre que l’home millori. L’home ha de canviar si volem que el món canviï. l’evolució de l’ésser humà no depèn tan sols de la naturalesa tal com l’entenem, ja que la naturalesa humana és diferent de l’orgànica i biològica. Hem de saber fins a quin punt l’home participa activament en el desenvolupament de la natura humana.
La ciència ha avançat i molt, és cert, però tinc la recança que, en el sentit que propugnem, no ha fet prou en favor de la humanitat. És cert que l’home ha estat estudiat i classificat físicament i biològica, des de ser una forma, una estructura, a la comprensió dels òrgans, cadascun amb la seva funció, les glàndules de secreció interna i fins a l’actualitat que se’l considera, ni més ni menys, que una munió ingent d’àtoms i cèl•lules.
L’ésser humà, però, és quelcom més que una estructura física, és més que l’estudi biològic del seu funcionament, és, també, un extraordinari mecanisme psíquic el qual avui és estudiat per la neurociència basant-se en que tot és en el cervell. No entraré en aquest tema, però, la realitat ens mostra que encara som a les beceroles, que resta molt de camí per recórrer, per descobrir i sobretot poder orientar i dirigir la força i el poder de l’home cap allà on ha de servir per a la pròpia millora i general evolució.
Sembla ser que la natura humana, o una part, no és regeix per les mateixes lleis que la natura que observem. L’home en tenir consciència d’ell mateix, que no vol dir ser-ne del tot conscient, es veu abocat a resoldre els seus problemes per ell mateix. L’home és un ser gregari per naturalesa, li convé relacionar-se amb altri, doncs li cal aprendre. L’intel•lecte és el centre insaciable del saber, li cal conèixer i no s’aturaria davant res si no fos per la consciència que ens alerta. La intel•ligència tira pel dret en cerca de la decisió més adient. O sigui que nosaltres mateixos entrem en contradicció.
Si hom observa la història de les civilitzacions de les quals en tenim informació documentada, sigui en jeroglífics, o papirs escrits en llengües arcaiques, la societat sempre s’ha basat en uns esquemes o patrons de funcionament similar. En qualsevol dinastia, imperi, tribu, regne, país o estat, hi ha una cúspide de govern basat en un poder polític, un poder religiós i un poder guerrer o militar. Cada un d’aquests tres elements té la seva escola particular segons la funció específica a fer. Així, el Faraó, el Rei, el President o el Cap de la tribu és ensinistrat de mena diferent a la dels sacerdots del temple que ho fan segons les tècniques pròpies de la seva escola. Ambdós controlen la societat en els aspectes físic, psíquic, mental i espiritual. El poder guerrer és nomenat per la cúpula per defensar-se d’una possible sublevació del poble i, també, per conquerir terres i riqueses alienes per engrossir l’estat i el poder. Tant li fa els caiguts del bàndol que sigui, la violència i la guerra és una pràctica ancestral transmesa a través dels segles. Avui, gairebé, arreu funciona sota esquemes semblants. Ha canviat el decorat, els actors, la tramoia, però no l’escenari, que segueix sent el del món.
La qüestió és la següent: és que hi ha un tipus de gent que ha nascut per ser esclava, obligada a un treball, sigui a cop de fuet o de mena organitzada? És que hi ha un altre tipus de gent que ha nascut amb el dret de domini sobre la resta?
Cal reflexionar-hi, doncs, si és així, res no podrem fer per canviar el món, ja que ens ve predeterminat.
A Orient, des de temps llunyans, les societats han estat dividides en castes, de funestes conseqüències. A Occident, la divisió ha estat per classes socials. N’hi ha que són més assequibles, però d’altres són com murs infranquejables. Es classifiquen no, precisament, per la intel•ligència, ni la saviesa, ni la justícia, ni per cap altra tipus de valors individuals. Tampoc s’hereta pels gens, com fins fa poc es creia, sinó, simplement, per un estatus de poder, d’educació i de fortuna, que es transmet de pares a fills, sigui quina sigui la seva capacitat intel•lectual.
El materialisme no és nou, no és producte de la nostra època, però mai no havia estat tan salvatge com ara, s’ha deixat d’adorar els déus per adorar-ne un de nou: el déu del diner.
L’altra qüestió interessant: què és aquest poder que es transmet de segle en segle? D’on ix la força que el sosté? Com és possible que després de tant de temps, avui encara, malgrat la major capacitat mental en l’home, no s’hagi trobat un sistema democràtic de debò, on tothom hi tingui cabuda sense que ningú no sigui sotmès? Això ens mostra que mai ningú ni cap organització ha tingut interès en fer un estudi profund sobre la possibilitat de millorar la part oculta de l’ésser humà, entendre’ns nosaltres mateixos per poder viure en pau, aquesta pau que tothom desitja i no apareix.
A Occident, la classe política dirigent, té un discurs similar arreu, diuen treballar pel poble, i no és cert, és fal•làcia, engany, treballen pel sistema creat pel poder en benefici de les estructures de la classe a la qual pertanyen. O sigui que el tant amanit benestar del poble, són les escorrialles, les restes o aquella minsa part calculada per obtenir de la gent la riquesa que genera el seu esforç i treball. El poder sistemàtic sovint ens enganya; té el seu objectiu i per assolir-lo no dubte ni una estona en dir que la seva finalitat és el benestar de la societat.
Si realment la finalitat de l’associació és el benestar de la gent, si allò que interessa de debò és trobar el camí cap una major felicitat, hem de considerar tots els aspectes de l’ésser humà.
Avui tenim al nostre abast tanta informació que si no es garbella acaba omplint l’intel•lecte i això no vol dir coneixement, sinó atapeïment de la ment que pot arribar a entorpir la funció de la intel•ligència.
Cal entendre que: “El poder s’alimenta de la força que la gent li cedeix”.

Cal una educació global. No enganyar ningú. Cal, sobretot, dir-li a la joventut amb què es trobarà quan entri de ple en la societat organitzada per un sistema basat en el materialisme ferotge que fa estralls en la ment humana. Cal dir-los-hi que el consum exacerbat estimula la gent a distreure’s de la seva responsabilitat. Que el sistema és una mena de maquinària creada per rescabalar-se de la inversió feta en l’ensenyament reglat. Ben mirat, no deixa de ser un tipus d’escola d’ensinistrament per acomplir la funció específica d’una feina determinada per la qual s’espera rebre’n el rendiment calculat.
El punt de mira de la gent no ha de ser grimpar per arribar a la classe social superior, trepitjant tot allò que troba al seu pas, i altra gent fins i tot, pel fet d’escalar en cerca del diner per major poder personal. El punt de mira, la visió ha de ser més amplia, adquirir el coneixement que faci possible determinar què és més convenient, si sucumbir al poder del diner que corromp, o deixar lliure la ment per discernir què és allò que més ens convé a tots plegats, és a dir que faci possible el progrés de la humanitat per a una millor entesa.
Cal que l’home canviï i per fer-ho ha de prendre consciència de la seva responsabilitat.
És clar que hi ha matisos a fer, car, l’evolució no ha col•locat a tota la humanitat al mateix nivell. Cal, doncs, contrarestar el poder que ens constreny amb les mateixes eines, és a dir: creant escoles especials pel poble, al marge de les oficials que seguiran convenint fins que l’home alliberat de les seves pors, no implanti un sistema nou més profund i ampli. Escoles pagades pel poble i organitzades sobre la base de l’ensenyament ètic, per ensenyants de ment lliure. Escoles amb la finalitat de descobrir el poder i la força que l’home té i apaivagar els efectes negatius d’un sistema que té molt a desitjar.
Allò que evoluciona en l’home és més en l’aspecte mental que no pas fisiològic. La qual cosa ens ve a dir que l’eixamplament psíquic és possible, o sigui tot allò que afecta al pla emocional i mental és de debò allò que avança, car el cos roman en poques variants.
El benestar i la felicitat hem d’assolir-los mitjançant el treball personal, fer-nos responsables dels nostres actes, sentiments i pensaments, i no esperar altri que ens doni allò que ens convé, doncs, promet fer-ho i mai no ho compleix.
Quan hom deixa el rumb de la seva vida a mans alienes, s’aboca de ple allò que en diem “viure la vida”, i del fracàs culpa altri i mai no el reconeix en ell mateix. Viure en la ignorància i fugir de la responsabilitat condueixen al mateix lloc: al fracàs.
Dit això, proposo al congrés destinar un pressupost especial per a la investigació, sens prejudicis de cap mena, sobre la influència de la ment en la persona humana.
Calen eines, cal estudi. On manca el coneixement, la ignorància hi creix. Gràcies”
-T’han sobrat dos minuts- digué la Bon mirant el rellotge.
-Millor, potser hi afegiré alguna altra cosa.


L’Adrià havia escoltat amb molta atenció, sense apartar la vista de l’Ada, sens deixar de mirar-la. Ells dos havien fet uns cursos especialitzats de filosofia. Ell va derivar, més tard, a l’estudi de la psicologia pregona. Sovint observava la gent no des de fora, sinó en un sentit de detalls, a part la paraula es fixava en els gests. S’havien fet amics, els unia una certa afinitat. Feia, però, bastant de temps que no es veien.
L’Adrià, guaitant l’Ada, li digué:
-M’ha agradat molt la teva exposició. Anar en cerca d’un paradigma per a un món millor, és molt lloable. Diu molt de tu. Aquest nou model de l’evolució de la ment no es contradiu amb el de l’evolució de les espècies. És un tema força interessant per aprofundir-hi.
-És clar- respongué l’Ada -el que he dit no és res més que la introducció, Demà passat hauré d’esplaiar-me.
-Ja has vist que té un plec de papers per anar repassant- digué la Bon mentre l’Ada replegava els seus escrits.
-M’he deixat moltes coses per a dir -seguí l’Ada- volia afegir que és molta la gent que, en la maduresa, s’adona que la vida que duu no és la que havia desitjat. Que hi ha quelcom a l’intern que l’indueix a la cerca de nous horitzons, que se sent empesa al canvi i quan troba el seu camí, veu i experimenta la vida sota un altre prisma. La pressió de la societat i, sobretot, del sistema ha fet retardar allò per la qual cosa estava predisposada, n’era apta. Però, no parlem més de mi.
-A què et dediques?- Preguntà, obertament, la Bon a l’Adrià
-Això, què és de la teva vida?- Seguí l’Ada.
-Estic en el camp de la psicologia, però, vaig per lliure. M’interessa la filosofia i la metafísica. Diria que em moc en una línia semblant a la teva.
-Però, en concret què fas?- Insistí la Bon.
-Darrerament em dedico a la recerca del concepte “temps” en el sentit psicològic. Intento esbrinar què és el temps que passa en tot allò que ens envolta, i no sembla ser el mateix que vivim en l’intern.
-Empres algun mètode especial?- Comentà l’Ada.
-Ja saps que en psicologia hi ha una part especulativa i una altra de lògica encara que aquesta no pugui ser demostrada de mena científica. El temps, per exemple, és quelcom abstracte i el dividim de mena lineal, en present, passat i futur. Tres aspectes diferenciats que, potser, no són tan aïllats l’un de l’altre, com sembla.
-Així, per a tu, què representa el temps? Digué la Bon quasi a remolc de la darrere paraula de l’Adrià, que afegí:
-Per a mi el temps no té una realitat concreta com, per exemple, l’espai, que el podem recórrer amunt, avall, avant enrere, sense que l’espai es desgasti, però. mentrestant, alguna cosa “passa” i això, en diem temps. El fet és que allò que “passa” no es pot recuperar, no torna enrere. És a dir, no podem recórrer el temps a voluntat. Aleshores allò que és real no és ni l’espai ni el temps, sinó el que ha passat mentre hem fet el recorregut. Allò realment important són els esdeveniments, els actes que hem decidit en la zona que en diem present, en l’únic aspecte on L’home pot decidir.
-Però, des de que ens hem conegut, fins ara, ha passat un temps!- Exclamà, la Bon, guaitant-lo fixament.
-Si t’hi fixes bé, veuràs que s’ha produït una quantitat ingent d’accions en totes direccions, des del retard de l’avió, a la munió de gent que a tingut que variar els seus plans. Tothom ha tingut de decidir què fer. Aquest moviment general, han estat esdeveniments provocats per circumstàncies alienes a la voluntat de cadascú. Allò que s’ha produït a l’exterior ens afecta, també, a l’interior. I, de ben segur, de diferent manera.
-Però, les accions no passen en el temps?- Quasi remugà la Bon.
-Les accions són el temps que passa -respongué l’Adrià amb contundència- però no defineixen el temps.
L’Ada intervingué, -intueixo quelcom de cert, però em costa assimilar-lo. Si jo romangués en un racó sense fer res, no passaria també el temps?
L’Adrià prosseguí: -Si no fessis res de res moriries i aleshores no hi hauria ni acte ni temps. Per molt arraulida, seguiries pensant, sentint, respirant, hauries de menjar i dormir. Aquests actes, també són esdeveniments.
El present és el que regeix els altres “temps” del temps. El passat no existiria sense el present ni el futur sense el passat. Així, contemplat com en un cercle que gira per impuls dels nostres actes, el present amb el passat es comunica i aquest amb el futur, que sens cessar s’aboca constantment en el present. D’aquest cercle, també en podriem dir “la roda de la vida”.
El futur ha de recolzar-se en fets. No és un lloc llunyà on els esdeveniments s’aboquen de mena que a cadascú li toca el que li toca. Talment com inevitable fatalitat. El futur no pot inventar-se res que no sigui relacionat amb el passat. És més absurd creure que tot és atzar que no pas ordre. Abans que res no passi, ha d’haver-hi una intenció, una causa, ni que sigui, només, un impuls, la qual cosa ha de produir el seu efecte, allò que ens indueix a actuar, a fer.
-Llavors, l’atzar i la casualitat, no són realitats? -Digué l’Ada mentre la Bon assentia amb el cap.
-Allò que la ciència anomena “atzar” és l’efecte d’una causa desconeguda. La casualitat seria l’efecte d’una causa que no se sap.
-Així, tu creus en una segona oportunitat? –Digué la Bon amb ulls esbatanats. Ho digué amb segones intencions ja que estava fent un treball sobre aquest tema.
-I tant! Certament! I en una tercera i quarta si cal! Els esdeveniments mai no s’aturen! Això no vol dir, però, que retornin exactament, doncs el futur ens presenta cada cosa com a nova i d’aquí ve que ho creiem com provinent de fora.
-Si tot és un procés natural, per què errem? -Exposà l’Ada.
-Quan hem de decidir no hi ha una sola veu, sinó, dues, el “si” i el “no”, “positiu” i “negatiu”. Un sistema binari, com el que usa l’informàtica. La combinació d’ambdós quasi no té fi. A vegades, les decisions són preses, improvisadament, a vegades, més o menys reflexionades o molt profundament meditades, segons la importància de la cosa a decidir. Però sigui el que sigui allò que decidim, sempre ho fem creient és el millor que podíem fer. Si decidim el millor i després les circumstàncies ens mostren que no hem encertat, no per això hem de considerar-ho un error i menys encara quan aquest mot el carreguem amb una bona dosi de sentit de culpa. Allò que en diem error es relatiu, tenint en compte que gairebé sempre hi ha la possibilitat d’esmena.
-Però, la lògica a mi em diu que la gent no està per creure’s que tot depèn de nosaltres, necessita alguna cosa on poder descarregar-se de la culpa i l’error.
-Són reaccions emocionals, efectes d’una cultura enquistada. El que jo pregono són eines d’un mecanisme existent vist des d’una altra perspectiva. No sé, encara, si aquest model es suficient, no és del tot enllestit, per la qual cosa tampoc sé quin és el grau de certesa. Tal com l’exposo no hi ha culpa ni error. digué l’Adrià.
Aleshores -insistí la Bon encarant-se a l’Adrià- per què ens ho han fet creure?
-La resposta podria ser breu, per què ens ho hem cregut? Per què hem de creure’ns tot allò que ens diuen? -Un breu incís i prosseguí -per la mateixa raó del que acaba d’exposar l’Ada, per la raó que estem subjectes a un sistema que guaita l’evolució sota l’aspecte materialista. Ho ha dit ben clar, que la ciència mai no s’ha preocupat per a desenvolupar un programa social. La qual cosa fa sospitar que les descobertes científiques són utilitzades pel poder i en fa sistema. És a dir, converteix teories encara incertes, en falsa realitat, la gent s’ho empassa i al llarg del temps ho incorpora amb absoluta normalitat.
La Bon i l’Ada intercanviaren una mirada de certa complicitat. No semblava pas que hi estiguessin d’acord, però les explicacions donades per l’Adrià no les trobaven pas il•lògiques, però sí, de certa complexitat.
De sobte pels altaveus s’anuncià l’immediata sortida del vol de L’Ada i la Bon.
- Hem de marxar- digué l’Ada, prenent la bossa.-Pren nota del meu mòbil. Truquem-nos, seria interessant seguir amb aquest tema.
- A reveure. Bon viatge. Èxits!
-Gràcies, igualment. Digueren a duo.
A pas lleuger s’allunyaven ambdues siluetes cap a la porta d’embarcament.

Joan
3-10-12

Aquest essaig en forma de relat ha estat publicat a Relats en Català per al concurs: "Segona oportunitat".

El Pont

Immers en el corrent del riu

talment com el curs de la vida

l’home, dreçant el cos, no hi neda,

en la llera hi diposita,

penes, odi, alegries,

 violència i ressentiment

i un bri d’amor, mescla incongruent.

El decurs de les aigües s’alteren,

es desenfrenen, mal i bé es multipliquen

amb alternança frenètica.

Cal ser pont, posar un peu a cada riba

guaitar com el corrent davalla,

arrossegant la impura deixalla

que l’home, ell mateix es fabrica.

Nadal 2011 Reflexions

L’economia ha esclatat com un globus malforjat.

Deien que tots podíem ser rics i ens hem quedat sense un ral.

I si tot hagués estat provocat? La gent es queixa,

el diner ha entrar en sequera i no s’hi val.

Davant una crisi tan fera, hi haurà algú beneficiat?

L’interrogant és un dubte, fins i tot és un mal.

Si hi ha un poder que s’alimenta de la gent que arruïna,

podem dir-ne: un benefactor social?

No és això el consumisme, som lliures o en som esclaus

de la manca d’escrúpols del ferotge capital?

Famílies a la misèria, creient en el sistema de benestar

es troben humiliades pel corrupte immoral.

La joventut, destarotada, també esclata i espera fer-se gran,

destapar la botella, ja té l’edat, embriagar-se, ara, és natural!

Joventut, consciència poc formada per a la vida crua i dura,

tan sols ensinistrada pel reglament oficial.

Quin rendiment se’n traurà a la inversió feta

si després no troben feina? Tot és un garbuix fenomenal.

Un peix que es mossega la cua, i no val tallar-li el cap.

Caldrà desfer la troca dels embolics dels sistema legal.

Som éssers humans amb valors interns que clamen

reconeixença. Si perdem bous i esquelles, serà fatal.

Cal reeducar a professors, pares, mestres, ensenyants

i fer nous textos per educar els infants, tal com cal.

Que no només del diner viu l’home, cal per viure, sí, aquell

que ens convé per no perdre el temps en futileses: això és cabdal!

Resteu en pau! Bon Nadal!

Germanor

Un cop a dalt
fit a fit amb la llum

no t’hi emmirallis,

has d’estar disposat

a mirar avall

i anar-hi si cal

per donar la mà

al ressagat

que s’esforça

a pujar on ets tu.



Ambdues ribes

Oblidant que dormia
he caigut a una riba

de la vida.

Quan desperti

estaré somniant

en l’altra riba.

La cultura

L’estreta visió de la vida
limita el progrés i la cultura,

la ment sense adob, enfosquida,

és la feble deixa a l’arrel futura.



Felicitats per la diada.

Aviat farà tres cents anys que varem deixar de ser lliures. Encara som esclaus de baules fèrries, cadenes que ens endogalen i que no hem sabut segar. Amb la falç no n’hi ha prou, ja no es pot esmolar amb més tremp, avui hem d’emprar noves eines i sobre tot cal coratge i gosadia per donar el pas definitiu i fer de la nostra terra un país lliure. Ens cal la llibertat per demostrar la certesa de la nostra identitat.
Ja n’hi ha prou de paraules i d’enfrontaments dialèctics, cal l’acció i que el món s’adoni d’una vegada qui té raó.

Sempre estem endeutats

El banc espiritual

ens presta per la vida

l’ànima a un rèdit raonat.
L’ànima és el capital

que hem de fer créixer

per a tornar amb escreix,

a la fi de l’existència,

el préstec original.



Cal ser lliure

Vaig aixecar el cap

i en plantar-li cara

vaig desfer-me del jou

que em tenia endogallat,

obligant-me, com al bou,

a mirar sempre a terra

i caminar sense esperança.

Tot temps sempre existeix

Si res no es perd

el passat ha d’existir per sempre;

si res no es perd, res no desapareix.

El futur s’alimenta del passat

pel present i el demà immediat,

tot va en una roda perfecta.

No sé com es connecten,

potser són ones que pul•lulen

en la part invisible de l’univers,

on, potser, en el forat del temps

el passat al futur empeny

per irrompre en el present.

És el present el temps real?

El futur prem el present
i cap el passat s’escola.

El present

és el més inestable

dels espais del temps.

Tot es desa en el passat

on el futur s’inspira

per un present

més adient.

Tremolor de por

D’on vens, per què tremoles si no fa fred? De què tens por? Has anat al país del desig, t’has topat amb la il•lusió? Has vist el joc que compensa la càmera oculta, la disbauxa, la follia dels encants, la percepció sensual? Potser les fissures del pler són el teu tremolor.
Vine, vine amb mi, abocat a l’abís, observa des d’aquí on fineix l’aventura que et provoca l’estat en que t’he vist. Jutja, jo no menteixo quan et dic que el món groller és la follia que et duu a la por i el desesper. Mira’t a l’espill, així, traspassa la mirada, ben endins, guaita com el teu Jo de debò, generós, t’ofereix tot el que té i tu remugues tot i sabent que a canvi no et demana pas res.

Guaita el cel de cobejança absent. Guaita el murmuri dels elements, sent els colors de les coses com suaument es posen damunt la pell, escolta els sons frec a frec a la llum dels estels, és música inabastable a la raó, només l’artista l’entén.

Somnia, aquí a la cambra del Jo els somnis són reals, els dels humans són el joc del plor i el desesper, del fred i la por, ja que somnien desperts.

Guaita més al fons, així, amb la visió de la ment, veuràs com esclaten les espurnes del foc primigeni, com les guspires de llum preparen l’espai pel replegament, i com, tot d’una, esclata en una foguera major fins fondre’s tot en el principi, la font.

Ara tu ets en l’absolut silenci, res no existeix, tot és.

Reflexions Nadal 2010

Desig... il·lusió... Tant s’hi val! És Nadal! “T’estimo... Abraçades... Petons... Cartes... Postals... Trucades... Intercanvi de felicitacions...”
Nadal és la festa que expressa, molta gent arreu del món, la vinguda fa uns quants segles, de l’avatar universal: “l’essència de la divinitat a encarnat humana criatura per l’evolució de la humanitat”. Crist l’anomenen i als que el segueixen, cristians. És dia de festa gran, tothom s’estima i felicita, tant qui creu com qui no creu, aquell que l’enalteix i aquell que el nega; el creient i el descregut, l’incrèdul, l’agnòstic i l’ateu, és igual, tots al voltant de la taula en faran un ritual.

És la festa que ens agermana, si més no, com a humans nascuts en el mateix planeta que al voltant del sol segueix girant. Com humans, amb la planta dels peus tocant en terra i la resta enlairada cap els cels en cerca dels confins de més enllà. La Terra és de tots, la nostra llar.
Sigui quin sigui el color de la pell: negre, grog, blanc o vermell, tots tenim una consciència per conèixer, i una sang vermella i calenta que ens fa vitals per emprendre la recerca d’allò que en diem felicitat. Però, mentrestant no arriba, ens enriquim aprenent i experimentant, segons com sigui, en cadascú, el seu esquema mental.

El goig aviat s’acaba, quan la festa haurà passat, tornarà la guerra, la indiferència, l’egoisme exacerbat, l’odi provocador de violència, l’especulador, el corrupte que depreda altre home... i així, mentre tot va trontollant, passarem un altre any. Cadascú anirà a la seva, cap cot i remugant, pensant en la injustícia que posa fre a la nostra llibertat.

El verb “amar” quasi s’ha deixat de conjugar, si el féssim servir més sovint, Nadal fòra cada dia i enriquits per la saviesa sabríem, de mena certa, què vol dir felicitat.

És més la brossa que el fruit?

Endreçant el rebost de la consciència

he llevat la pols de les idees

que amb raó, o sens llum ni ciència

moren com fallides odissees.

El tràfec de la pensa no és prou hàbil

car, malbarata eons de pensaments,

imatges, paraules, que en un feix fràgil

s’esvaeix en forma de sentiments.

On és de l’univers l’economia

que el bo deixa morir en un racó,

esmerça un munt de subtil energia

per sorgir una sola reflexió.

No serà que, en tot, la gran majoria

és feble, com l’home covard i dèbil

que sols es mou a cops d’evolució?

Transmutació

Transmutar plom en or

és fondre la tenebra

que es transformi en llum

en el gresol de l'amor.

Transmutar plom en or

El que compte no és el pes, sinó el coratge

Cal llevar la por. Cal dir ben fort, que som una nació. Cal demostrar que encara som. Cal dir ben alt, amb coratge i gosadia, que volem decidir el que volem fer, dia a dia. Podem parlar vis-a–vis, però no, com amos i serfs. La nostra terra no la governa ni terratinents ni cacics. La nostra riquesa és la terra on vivim i el capital, els homes que del treball en treuen profit. Cal que anem plegats, fer-nos conscients, què vol dir “decidir”. Si no ho fem ara, potser no hi haurà altra millor oportunitat, i potser deixarem de ser.

Seré generós

no retallaré el cinc per cent,

tan sols el dos,

el pes del cervell, si fa o no fa,

en relació al cos.

Amb el noranta vuit per cent que en resta,

que en proporció és molt,

a veure què en feu,

ja em direu si en teniu prou.

DEL PODER - DEL SISTEMA

EL PODER:

No tenim altra perspectiva que el present. Només podem preguntar-nos: Què som? Del passat res en sabem i del futur, encara, menys. La cultura s'acumula, pels llibres sagrats s'hereta la saviesa i els científics diuen que, per la ciència podem conèixer els nostres orígens ancestrals. On és la veritat? Si hem estat creats de l'energia més pura més tènue i subtil, som éssers espirituals. Si descendim del mico, del protozous i l'ameba, som hereus d'un procés biològic-material, és a dir, provenim de la matèria densa.

Si podéssim traçar una línia del remot passat fins el futur llunyà, sabríem del projecte home, com i perquè ha estat dissenyat. La historia guarda part de la memòria, déus, àngels, mites, una mescla d'éssers espirituals i humans, ens parlen d'uns móns desapareguts, i ara l'home actual es pregunta: Què Sóc?

Cadascú, a nivell individual té la resposta, si pensa, reflexiona, medita o resa, la trobarà dins seu. Tota mena de veritat ha de partir de teories humanes, ni els déus ni els àngels saben escriure. Els homes que les han escrites, ha estat mitjançant la intel·ligència o la intuïció, facultat aquesta que hom percep les coses sense que calgui conèixer-les.

Reflexiono, medito i intueixo, Cosmos, mostra l'ordre a l'univers i com tot gravita sota un model o unes lleis. On hi ha ordre hi ha construcció, construir i crear equival al mateix. Guaito l'univers compost d'eons d'estels, mirant el cel, perdo el pensament entremig d'ells i el sentiment percep la meravella plasmada i un salt al cor em diu que no hi ha criatura viva, que sigui capaç d'extasiar-se i gaudir de semblant espiritual i poètic paisatge. En aquest estat, tot és bondat, bellesa i veritat. Qui no és capaç de conèixer-ho així, per a ell l'univers és quelcom, inert o inexistent.

Caos, contrari a Cosmos, és desordre, atzar, sense lleis.

L'home és un univers en miniatura. Res resta quiet, la vida es mou, tot vibra. Segons l'evolució tot camina cap un punt de perfecció.

Just en néixer, ja encetem tot seguit el camí de retorn d'on hem sortit. Venir per tornar, altra vegada allà. El cercle de la vida no té principi ni fi, doncs cada punt és l'entrada i cada punt la sortida. D'on venim abans i on anirem desprès, és la incògnita oculta en la dimensió del temps. Si tornem a entrar, hem de fer-ho per allà on hem sortit, pel mateix lloc.

La vida, doncs, no és una línia que va d'un infinit passat perdut fins a l'avenir infinit desconegut. La vida és un cercle una anella, que tanca en ella mateixa, l'Alfa i l’Omega. Dedueixo fàcilment que en l'anella gravita l'energia de llum creadora que és una, i va de la banda subtil a la banda densa; de l'espiritualitat a la densitat de la matèria. Energia que com més subtil, més vibra.

L'home és un compost d'esperit i matèria, d'aquesta, n'és el cos. L'esperit és llum, i no pot conviure directament amb la densitat cega. L'esperit es projecta ell mateix i l'ànima, al cos físic, neix. L'ésser humà és: Esperit - Cos - Ànima.

L'ànima, és l'aparell psíquic, això que avui estudia la ciència de la psicologia. Voluntat, intel·ligència i un poder per obrar i dominar la naturalesa dels móns inferiors, l'animalitat tant interna com externa. L'ànima, però, provoca reacció en la matèria, que es queixa i respon, és una mena d'intrús, se la mira de reüll, no fos cas que li alteri el seu sistema d'existència. Aquesta reacció, l'anomenem mal. I és el mal extern a nosaltres.

A l'ànima, es projecta l'amor, el més pur dels sentiments. L'amor no es cap poder que s'imposa per la força. L'amor és tant subtil, que tant sols invocant-lo actua, formant una barrera on l'ego no podent-la traspassar, es fa enrera.

L'home per saber del bé i del mal ha de prendre del fruit de l'arbre de la ciència del coneixement, tant per conèixer el món extern, com per conèixer-se ell mateix.

L'home fins que no ha tingut accés al dret d'escollir els seus representants de govern, no ha estat un xic lliure. En el passat, l'home a estat esclau d'institucions i estaments, organitzacions, estructures, comunitats, de tot ordre, polítiques, religioses i socials, en un principi, legals, però desprès a mesura que la corba arriba a la cresta, davallant es degenera, i l'home que no ha sabut fer-se lliure ell mateix, la davallada l'arrossega.

L'ego, és el mal intern que utilitza els contraris oposats, per influir en l'ésser humà. Oposats, que amb mesura són útils, perquè l'home pugui conèixer pel contrast. Bé i mal, veritat i mentida, blanc i negre, llum i foscor, dia i nit.

L'ego prem a tothom sense excepció, el seu objectiu és l'ànima i l'esperit. Contra el cos no hi té res, doncs el cos pertany a la matèria, i l'ego, que de la matèria n’és el rei, no pot anar en contra seva. Al cos no se'l pot culpar, el cos no erra ni peca. Quan l'ego prem fort i l'intel·lecte es deixa influir, creix exacerbat l'egoisme, egotisme, egolatria, egocentrisme. I milers d'egos petits que composen els defectes oposant-se a les virtuts.

Bé i mal són dos conceptes que només l'home sap. Cap animal en té la més mínima idea, actua sota la llei de la naturalesa, destruir per construir, cruspir i ser cruspit, tot per mantenir l'equilibri en la terra. En l'animal no hi ha crueltat, desconeix el bé i el mal. El seu comportament és natural, segueix fidelment la llei de la natura.

L'home per trobar la felicitat li cal equilibri a tots nivells. Cal benestar material pel progrés espiritual, però només amb benestar material no n'hi ha prou, per l'evolució espiritual. Si l'esperit no progressa, la matèria tampoc.

Quan l'home es lliura a les insinuacions de l'astúcia de l'ego, esdevé feble encara que es cregui fort. És la feblesa, que fa capgirar el seu poder per dominar, i sotmetre si pot, no els móns inferiors, sinó al propi ésser humà. El poder esdevé nefast, el poder genera mal i el pitjor del cas és, que el mal que genera es fonamenta en el bé que li cedeix.

L'ego té com una mena d’entitat pròpia, però no existència infinita perquè no ha estat creat. Qui cap a l'ego s'inclina, del mal esdevé esclau i víctima. L'ego és estúpid, quan l'home l'ignora ell mateix es destrueix.

La ciència actual considera que l'existència humana és de procedència animal, que tota força i poder ve determinat pels òrgans, les glàndules de secreció interna, el cervell, que no deixa de ser un òrgan més, sense cap més transcendència, ens està dient que no cal patir, que podem cruspir i ser cruspits, destruir i construir, aplicar la llei del més fort, així, violència i guerra resten justificades amb la mort. No cal témer, si la vida només és existència, i no hi ha res de transcendent, amb la mort tot desapareix.

Però no, això no és així, davant el dolor, el patiment i la mort la consciencia reacciona de mena diferent, ens alerta, ens està dient que si, que hi ha valors morals que impedeixen acceptar el mal i les seves conseqüències, que davant la violència la consciència es desperta, i un sentiment molt fort ens fa veure la fragilitat d'allò que som i la impotència, per trobar l’adequat desllorigador, per vèncer al mal i tot allò que d'ell se'n deriva.

La principal diferencia entre l'home i l'animal, és que l'home raona, i pensa, té l'obligació de pensar i raonar, cadascú d'acord al poder de la seva intel·ligència. L'home també, de l'animal, és diferent en la profunda intensitat del sentiment. L'home té la facultat de conèixer-se ell mateix, i coneixent-se saber que és ell, a part de la seva existència.

Pels sentits hom capta i coneix el que hi ha pell enfora, per l'ànima, percep el que hi ha pell endins. Només tenim que fer una ullada al voltant, per veure com les alteracions psíquiques creixen cada dia més, símptoma que les coses no van bé.

No hi ha alternativa, si no posem en funcionament els sentiments de comprensió, tolerància i compassió, la pau que tant desitgem, no serà res més que un interval entre dues guerres.

Cal canviar d'actitud, cal tornar a creure, despertar la consciència, la fe en un món que transcendeix tota matèria. Cal elevar-nos amb totes les forces internes, cap a L'Ésser que És el que És, Inefable, sense forma ni nom.

Assagem l'amor per trobar harmonia, pau i felicitat, doncs la seva absència és símptoma d'odi, ressentiment, indiferència, violència i guerra.

EL SISTEMA:

Quan el sistema s'extralimita per conservar el poder, sota la cobdícia de riquesa i l’ambició en desmesura dels diners, se serveix de qualsevol element per tant de dominar a la gent, ja no importa la veritat; la mentida i l'engany s'escampen arreu, i el sistema esdevé corrupte, perquè cau en el propi parany.

El sistema s'aprofita de la ignorància i la por, i l'home amb el sistema hi creu o hi deixa de creure segons si la por l'alleuja, o no. Accepta el sistema establert, pel temor que un sistema nou no li pugui dur més dolor, que aquest en el qual ara és mou. Pel sistema s'han enderrocat ídols i tabús i dels valors morals se'n ha fet una moda. Això, no constitueix greu error, si és moda passatgera, que tal com ve se'n va. Altrament diferent, és sentir-se còmode, cloure els ulls i dormir el somni de la il·lusió eterna.

El sistema és molt difícil fer-lo canviar, però l'home ha d'esforçar-se per assolir el canvi encara que sembli una utopia, no hi ha alternativa, el sistema, si no se l'atura, va de cara a una destrucció massiva.

***

Hi haurà una vegada que un dia vindrà, que farta la humanitat de la historia del seu passat, per l'elevació espiritual, aixecarà la veu ben alta, tant fort cridarà, que ja no serà possible la força d'un poder nefast, ni poder per dominar per la força. S'apaivagarà el retruny dels canons, i dels missils, i les bombes, les paraules del diàleg vibraran amb tanta intensitat, que ofegarà tot crit de guerra. Per fi la gent exigirà un sistema on poder viure i parlar en comunitat, on pobles i nacions, es donaran les mans amb respecte i fraternitat. No caldrà que ningú, renunci de cap tradició, ni cultura ni creença, la gent serà prou assenyada per respectar-ho amb total tolerància i comprensió. Les cultures es barrejaran i unes i altres faran veure la unitat en l'ésser humà.

Amb la consciència curulla de sentiment fratern, ja no serà possible cap mal aliè.

La pau haurà estat possible, no com interval entre dues guerres, sinó gràcies a l'amor l'únic antídot de l'odi i la violència.

13 d'Abril del 2004

Penjo aquest escrit a petició de la bona amiga Isabel. El volia passar al facebook fent un enllaç i no n'he sabut.